On: a la Gran Vitrina, on s’exhibeixen els objectes de naixement dels Iremonger difunts
Qui: els difunts Ayris i Puntias Iremonger

Segons he sentit a dir, m’assemblo una mica a la meva mare, i és per això que, de petit, la meva presència causava certa angoixa. La mare va morir en néixer jo. I a l’àvia li resultava particularment difícil observar-me, així que passava mesos seguits sense veure-la. La meva mare havia sigut la predilecta de la casa, era la filla més petita dels avis, i l’única noia després de dotze fills barons. En sé molt poc, d’ella. Sé que cantava. La seva veu, m’han dit, era extraordinàriament bonica. Des del meu naixement, però, a la mansió ja no es canta. L’àvia ho va prohibir.

En canvi, del meu pare, a penes se’n parlava. Havia sigut un home tranquil i pacífic, nascut amb un cor dèbil. Per aquesta raó, va viure entre cotons gairebé tota la seva existència, l’alimentaven curosament amb terrossos de sucre en cambres aïllades, lluny de qualsevol soroll, i el portaven de tant en tant a visitar la meva mare, perquè l’avi havia decidit, poc després que la mare naixés, que la casaria amb el petit Puntias, abans que es descobrís això del cor feble. Se’l va cuidar amb moltes atencions fins que es va poder casar amb la mare, i no va sortir mai als cúmuls. Al cap d’un parell de setmanes de néixer jo, aclaparat pel dolor de la pèrdua de la mare i per la joia del meu naixement, el cor del pare es va aturar. Allà, a la Gran Vitrina, hi ha la tecla de pianoforte de la mare i l’esborrador de pissarra del pare.

On: al costat del Gran Avi
Qui: la silenciosa Ormily Iremonger

La cosina Ormily era menuda, dolça i tímida, també era més aviat silenciosa i modesta, i tenia uns cabells tan rossos que eren gairebé blancs, les celles les tenia blanques, i estimava molt en Tummis.

Cap al fons, un cop passades les escales, hi havia el Gran Avi, un imponent rellotge de peu de mida considerable, originari d’una fàbrica de betum de Tooting, d’esfera enorme i caixa alta, i amb una porta per accedir a la maquinària; la caixa era prou gran per encabir-hi dues persones, dues persones que s’hi volien amagar i xiuxiuejar-se a l’orella. En Tummis esperava l’Ormily a dintre del rellotge, i jo, una miqueta més enllà, em lligava els cordons de les sabates una vegada i una altra, i feia els possibles per semblar innocent. Un lleu grinyol a l’escala, el nom mussitat d’un objecte cobert i va aparèixer una figura petitona i lleugera; en veure’m, va estar a punt d’arrencar a córrer, espaordida, o si no, d’esclatar en mil bocins per la vergonya de tot plegat.

—No pateixis, Ormily —la vaig tranquil·litzar—, entra-hi, ell ja t’hi espera, jo vigilaré aquí fora.

On: al Saló de Sessions
Qui: la promesa Pinalippy Iremonger

La cosina Pinalippy era molt més alta que jo. Tenia un bor·rissol fosc al llavi superior. D’una de les seves butxaques sortia una veu que deia: «Gloria Emma Utting», tot i que jo desconeixia quin era l’aspecte d’aquesta Gloria Emma. La cosina Pinalippy solia pegar i pessigar. A més, tenia un entreteniment ben curiós, que consistia a acostar-se a algun jove Iremonger, obrir-li l’americana negra, agafar-li un pessic de camisa exactament on hi havia el mugró, i retorçar-l’hi; no cal dir que feia un mal increïble. Doncs bé, aquesta persona, aquesta pessigadora de mugrons masculins, era amb qui m’havia de casar el dia de l’infaust aniversari en què substituiria les bermudes de pana pels pantalons llargs de franel·la gris.

On: a l’habitació de l’àvia
Qui: la matriarca Ommaball Oliff Iremonger

Ella hi havia nascut i, poc després, hi van dur l’enorme objecte de marbre del qual no havia de separar-se mai més. Durant la seva llarguíssima vida, l’àvia no havia sortit de la cambra ni un sol cop.

Jo tenia la impressió que l’àvia havia estat en guerra amb aquella lleixa —sempre tan juvenil, sempre tan bonica— des de feia una eternitat. La infantesa de l’àvia havia transcorregut davant de la llar de foc, davant d’aquella enorme peça massissa, de nena havia jugat al voltant de la seva lleixa, s’havia vestit sovint com les dues cariàtides i, enfilada a un tamboret, hi havia col·locat diferents ornaments i els havia canviat i substituït un miler de vegades; més endavant, en fer-se gran, van casar l’àvia amb l’avi Umbitt i llavors ell la visitava, i crec que va ser aleshores quan l’àvia va començar a sentir-se realment gelosa de les seves cariàtides, a sentir que, amb la seva voluptuositat, la ridiculitzaven i es burlaven d’ella, perquè l’àvia era un secall, plana com una post de planxar, estreta de cintura i tota ossos. Amb el pas del temps, l’àvia havia anat envellint, dia rere dia s’havia tornat cada vegada més fràgil, més feble; ella s’havia encongit mentre que aquelles donzelles de marbre havien continuat igual de formoses, de rotundes i poderoses; amb l’edat, ella s’havia encorbat, la pell se li havia marcit, li havien caigut les dents i sempre li feia mal una articulació o altra, en canvi elles dues seguien tan ufanoses i immarcescibles com el primer dia.

On: l’habitació de Moorcus Iremonger
Qui: el prefecte Moorcus Iremonger

En Moorcus, el prefecte de l’escola, el meu cosí germà, el més alt, formós i ben plantat de tots els nois Iremonger; duia una medalla penjada d’una cinta amb la inscripció: «AL VALOR», i la portava sempre a la vista, al pit, en exhibició permanent, cosa d’allò més inusual entre nosaltres. Aquesta medalla era l’únic objecte que mai no m’havia enraonat, ni tan sols un xiuxiueig, res, ni un so; era tossudament silenciosa. Tanmateix, es tractava d’un fenomen relativament recent; tot just sis mesos abans, en Moorcus havia dut el seu objecte de naixement ocult, i jo l’havia sentit rondinar sovint amb les paraules: «Rowland Collis». Des de feia mig any, en canvi, en Moorcus lluïa aquesta nova medalla a la solapa, insistint que era el seu objecte de naixement, i a més, s’havia fet col·locar una pila de panys i cadenats a la porta de la seva cambra. I després que passés això, curiosament, ja no vaig sentir mai més el nom de Rowland Collis.

On: pujant les escales anomenades Llevataps
Qui: la Tia Rosamud Iremonger

La tia Rosamud, la veritat sigui dita, era vella i rondinaire, una mica boteruda, i amb tendència a esbroncar, assenyalar i pessigar. I a tots els nois, tant si volíem com si no, ens feia menjar galetes de carbó vegetal. Una de les seves aficions era sorprendre’ns a les escales i interrogar-nos sobre la història de la família, i si ens equivocàvem en la resposta, i confoníem un cosí segon amb un de tercer, per exemple, llavors perdia la paciència, es tornava d’allò més desagradable i treia el seu pom de porta personal (l’Alice Higgs) per pegar-nos al cap. Tu. Nano. Tros d’ase. I feia molt de mal. Un mal terrible. Amb el seu pom de porta, la tia Rosamud havia magolat, abonyegat i contusionat tants caps de jovenets que, per culpa seva, els poms de porta s’havien guanyat una mala reputació, i alguns en teníem tan mals records que anàvem amb molt de compte a l’hora de girar-los.

On: a l’habitació del cosí Tummis
Qui: l’estudiant indiferent Tummis Iremonger

En Tummis era molt alt i molt prim. I sempre duia la Hilary Evelyn Ward-Jackson amb ell, la Hilary era una aixeta, una aixeta que no estaria fora de lloc en una banyera, per exemple; i al mig de la rodeta de la temperatura tenia un petit disc d’esmalt amb la lletra ce, de calent. Era un objecte realment bonic i havia tingut un profund efecte en en Tummis, perquè al pobre li rajava molt el nas i tot sovint anava pel món amb una goteta de moc líquid penjant; aquella gota tenia una caiguda tan llarga per davant —l’alçada completa d’en Tummis— que, en arribar a terra, ja devia estar ben morta. Era un xicot força sensible, en Tummis, i a qui preocupaven un gran nombre de qüestions. Tenia els cabells grogosos, uns cabells d’aspecte indecís, com si encara no haguessin acabat de decidir si volien ser cabells o no, i pensessin que en realitat podrien ser un núvol, de metà, posem per cas; eren tan exageradament prims que deixaven entreveure el crani d’en Tummis.

En Tummis adorava els animals, adorava totes i cadascuna de les bestioles que hi havia a la casa, ja fossin cuques o rates o ratpenats o gats o escarabats, i a més les col·leccionava; se les enduia a l’habitació.

On: a la Infermeria
Qui: el Dr. Aliver Iremonger

L’oncle Aliver, dispensador de xarops i pocions, de píndoles de gust fastigós que semblaven excrements animals i feien pudor d’excrements animals; l’oncle Aliver, el metge, el lampista dels dintres humans, els seus pensaments tots dirigits cap a l’interior, ell, que mirant qualsevol persona només veia el que amagava sota la pell, les goteres i els coàguls, les ferides, els blaus i els morats, la imaginació del qual estava dominada per furóncols i erupcions, ell que era el company dels dolors i les inflamacions, del mal d’ossos i articulacions, dels refredats i els fongs, de les butllofes i les torsions testiculars, de les càries dentals i les estomatitis i les mastitis i les flebitis i les ungles encarnades i les excrescències carnoses; la seva sociabilitat, la seva interacció amb el món, els seus bon-dia i com-va-tot i t’estimo anaven adreçats exclusivament als malalts. La gent sana, jove i vivaç, que menjava bé i dormia profundament cada nit, no li interessava gens ni mica, no la podia comprendre en absolut. L’oncle Aliver tan sols reconeixia les persones per les seves malalties. Era amic íntim i admirador de refredats i calipàndries, de callositats i cataractes, de càncers i catalèpsies, quists i cretinisme, i s’hi asseia al costat i se’n preocupava moltíssim. Amb algú malalt era amorós, tendre i pacient, amb una persona sana, en canvi, era groller, cec, desconcertant i horrible. Quan els seus pacients es recuperaven, els girava l’esquena, se sentia ferit i deprimit, i enyorava l’afecció que ell, en la seva tristesa, havia ajudat a eliminar. L’oncle Aliver havia estat casat amb la tia Jocklun (un ganivet per tallar pastissos), un matrimoni més aviat infeliç fins que la pobra Jocklun va agafar la malaltia del pulmó negre, i aleshores ell mai no se’n va separar fins que ella el va abandonar per sempre més.

On: a l’habitació de Clod Iremonger
Qui: Clod Iremonger

Jo sentia veus. A banda i banda del cap, els meus pavellons auditius treballaven en excés i els dos orificis per on entren els sons els tenia absolutament sobrecarregats. Sentia coses que no havia de sentir.

Jo tan sols sentia noms, sempre només noms; alguns xiuxiuejats, d’altres a grans crits, uns cantats, altres xisclats, alguns sonaven amb modèstia, altres amb molta altivesa, i n’hi havia que amb una timidesa lamentable. I a mi sempre em feia l’efecte que els noms provenien de diferents objectes de la mansió. De tots els noms, el que sentia amb més freqüència era «James Henry Hayward». I és que, anés on anés, jo sempre duia a la butxaca l’objecte que deia «James Henry Hayward». Era una veu jove i agradable.

On: a la porta de sortida als Cúmuls
Qui: l’oncle de la casa Timfy Iremonger

Era l’oncle més gran de la família, i el seu objecte de naixement era un xiulet que deia «Albert Powling». L’oncle Timfy feia sonar el seu Albert Powling molt, molt sovint, cada vegada que veia alguna cosa fora de lloc. L’oncle Timfy, l’acuseta; l’oncle Timfy, el dels llavis molsuts, el que no va créixer i va quedar petit com un nen; l’oncle Timfy, l’espieta de la casa, el que es dedicava a sotjar i sotjar fins a trobar motius de crítica.

On: a la saleta de coixinets per a les agulles de Mr. Briggs
Qui: l’ajudant del majordom Ingus Briggs

—Qui ets? I què hi fas aquí dalt? Surt, que et pugui veure. Tot d’una, al meu costat hi havia l’Ingus Briggs, l’ajudant del majordom, un dels nostres mig parents llunyans, l’objecte de naixement del qual era un calçador de carei (Thomas Knapp). A la seva sala d’estar, Mr. Briggs hi tenia una extensa col·lecció de coixinets per a les agulles (feia temps havia estimat una noia que tenia un coixinet per a les agulles com a objecte de naixement). Una vegada, en un accés de sociabilitat, em va ensenyar la seva col·lecció de coixinets de les agulles, i fins i tot em va suplicar que clavés unes quantes agulles als coixinets que volgués, una activitat que sospito que ell feia cada vespre, en acabar les seves obligacions. L’home clavava centenars d’agulles de cosir i d’agulles de cap en aquells petits coixinets de materials d’elasticitat diversa, i es veu que això el reconfortava. En Briggs era una persona menuda de pell molt lluent; crec que, de nen, els seus pares el devien polir generosament. Penso que el senyor i la senyora Briggs devien fregar el seu fillet nit i dia, amb un abrillantador per a llautó o per a plata, fins que podien contemplar el seu propi reflex amorós en la pell de la criatura.

On: a la saleta de Mr. Sturridge
Qui: El majordom Olbert Sturridge

—Jo —va fer una veu molt fluixeta, com un murmuri, tan baixeta que amb prou feines l’entenia—, soc Mr. Sturridge, el majordom. Jo canto la cançó de Heap House, és una cançó d’ordre i correcció, és el soroll de la justícia i la dignitat. És el soroll d’aquests salons, de tots aquests pisos, és el so de cada cambra d’aquest gran palau que és, malgrat no ser-ne mereixedors, també casa nostra. Vivim entre els fonaments d’aquestes columnes, sota terra, per sota d’aquells que es mouen per damunt nostre i que estan per damunt nostre, i així és com ha de ser. Heap House està plantada a terra com un imponent pal de bandera i, per tant, una part n’ha de quedar soterrada i oculta. La nostra part ha de restar per sempre més en les profunditats, on l’única llum prové de les espelmes i els llums de gas. Nosaltres som les arrels, les poderoses arrels de la planta que creix a sobre. Nosaltres habitem sota la terra a la qual pertanyem, i aquí treballem, cadascú al seu lloc. Jo soc el guardià, l’encarregat de mantenir-ho tot en ordre, soc l’escombra i el recollidor, soc el llustre i el corrosiu. Molt de gust.

On: a l’ascensor privat d’Umbitt Iremonger
Qui: el patriarca Umbitt Iremonger

El meu avi, Umbitt Iremonger, l’objecte de naixement del qual era una escopidora de plata, una de personal, perquè l’avi pogués llançar-hi el seu propi esput, ens governava a tots. L’avi anava i venia de la ciutat per prestar el seu gran servei, i quan ell era fora la casa respirava alleujada; en canvi, com més avançava el dia, més ens neguitejàvem esperant de nou l’estrident xiulet i les sotragades de la seva locomotora tornant a casa.

On: a la gran caixa forta d’acer de Solly, el pany de Heap House
Qui: Solly Smith, el pany de Heap House

Jo, Solly. Solly, el pany. Molt reservada. Tota tancada. No dic res. M’ho guardo a dins. Tancat. Massa paraules. Al meu entendre. Massa, massa paraules. Tanca-les. No ho expliquis mai a ningú. Solly, no diguis ni una paraula. Tots aquells secrets. Guarda’ls per a tu. Em vaig tancar fa anys i no m’he deixat anar. Em van obrir una vegada. Va ser bonic, sí, preciós, el nom, William Hobbin. Va morir poc després, còlera seca, tancat per sempre, inaccessible per a mi, cripta.

On: a la sala d’estar de Mrs. Piggott
Qui: la governanta Claar Piggott

Mrs. Piggott duia els cabells impecablement recollits al clatell en un monyet polit i tibant, tot en ella era pulcritud, tret de les dents; quan va obrir la boca, em vaig adonar que gairebé eren inexistents, de tan desgastades com les tenia.

On: a la cuina de Heap House
Qui: els cuiners de Heap House, Mr. Orris i Mrs. Odith Groom

Llavors vaig veure els caps de cuina, Mr. i Mrs. Groom, tots dos força menuts i de pell pàl·lida, s’assemblaven molt, de fet, com si fossin germans, més que no pas marit i muller. Però això sol passar, la gent propera sovint acaba tenint el mateix aspecte físic, jo n’havia vist altres exemples. Tenien la mateixa forma, els Groom, fins i tot costava diferenciar-los, tots dos tenien pits, tots dos tenien malucs, tots dos tenien les mans grosses, i tots dos vestien la mateixa roba blanca pròpia de la seva feina.

On: als dormitoris dels criats
Qui: la criada Lucy Pennant

Tinc una mata de cabells gruixuts i pèl-rojos, la cara rodona i el nas arromangat. Els meus ulls són verds, amb clapetes, però aquesta no és l’única part del cos que tinc clapejada. Estic puntejada per tot arreu. Tinc pigues, grosses i menudes, granets, taques, i un o dos ulls de poll als peus. Les meves dents no són blanques del tot, i en tinc alguna de torta. Estic sent absolutament sincera. Us ho explicaré tot tal com va passar, no diré cap mentida i m’atendré només als fets. Ho faré el millor que pugui. Tinc un dels narius un pèl més gros que l’altre. Em mossego les ungles. De vegades em piquen els insectes i aleshores em grato. Em dic Lucy Pennant. I aquesta és la meva història.

On: a l’estació de Heap House
Qui: James Henry Hayward

El meu nom és James Henry. El meu nom és James Henry Hayward. Soc en un tren. Al meu costat hi ha un home gran. Un vell alt, elegant i amable. M’agafa de la mà. Som en un tren. De camí a Londres. Amb prou feines puc veure res a través de les finestres, a fora tot és molt fosc. No sé si m’hauria d’amoïnar o no.