Després de l’èxit de Quaranta nits amb Montaigne, Antoine Compagnon ens torna a sorprendre amb la mateixa fórmula, aquest cop aplicada a l’obra inesgotable de Charles Baudelaire, «el poeta del crepuscle, de l’ombra, de la recança, de l’enyor». En trenta-tres capítols breus, concentrats com píndoles de literatura, Compagnon ens guia per l’obra del gran poeta francès, il·luminant-nos el camí amb detalls íntims de la seva biografia —els deutes, la procrastinació, la relació complexa amb la mare o la tibantor amb el padrastre—, i amb revelacions dels seus pensaments sobre temes tan diversos —i polèmics— com l’art, el progrés, la premsa, les dones o la política.
Amb un estil planer i elegant, l’autor ens presenta una panoràmica fascinant de l’home, del crític, del dandi, de l’amant de la fotografia, i desfulla Les flors del mal amb una mirada plena de respecte per les contradiccions del poeta maleït de l’esplín, que en una carta adreçada a la seva mare el juliol de 1857 va escriure: «M’ho neguen tot, la inventiva i fins i tot el coneixement de la llengua francesa. Tant se me’n donen, aquesta colla d’imbècils, jo sé que aquest volum, amb les seves virtuts i els seus defectes, s’obrirà camí en la memòria del públic lletrat, al costat de les millors poesies de Victor Hugo, de Théophile Gautier i fins i tot de Byron».
Antoine Compagnon és el professor de literatura que ens hauria agradat tenir. Fill d’un general francès que va participar a la batalla de Normandia i a l’alliberament de París i d’una belga que va ser enviada a la presó el 1942 per arrancar un cartell alemany durant l’ocupació nazi, ell no sembla mancat de caràcter, tampoc. Es va formar com a enginyer de camins, però per pura vocació es dedica a l’ensenyament de les lletres des de fa més de trenta anys.
El 2006 va obtenir la càtedra de Literatura Francesa Moderna i Contemporània al Collège de France, màxima distinció acadèmica a França. Anteriorment ja era catedràtic de la matèria a la Sorbona de París i a la Universitat de Columbia de Nova York. Sigui davant de l’auditori que sigui, convida tothom a llegir, i a rellegir, «amb l’actitud del nen o del convalescent, com deia Baudelaire», i afegeix: «Hem de ser capaços de retrobar aquesta mena de virginitat per veure sempre coses noves als textos.»
Per ell, la literatura proporciona un domini de la llengua més elaborat i subtil que altres mitjans, com el cinema. «La literatura», diu, «és l’amor per la llengua. I la llengua és l’instrument per excel·lència del coneixement d’un mateix i del món. Sense la llengua, una imatge no té profunditat.»
