«Aprofitem el temps per viure; seguim la natura; gaudim del present; no ens precipitem debades»: és potser l’ensenyança principal de Michel de Montaigne (1533-1592) i d’aquest petit llibre savi que teniu a les mans, pensat per ser llegit i digerit a poc a poc.
Quaranta nits amb Montaigne va néixer en un programa de ràdio. Quan es va convertir en llibre, va anar convencent, gràcies al boca-orella, fins a 100.000 lectors a França, una xifra que encara va creixent. Us el presentem aquí en una edició pensada per ser llegida a poc a poc, si pot ser de nit, com una mena de ritual. La idea, com va dir Gustave Flaubert sobre la lectura de l’obra de Michel de Montaigne, no és llegir-la com ho fan els nens, per diversió, ni tampoc com ho fan els ambiciosos, per instruir- se, sinó senzillament per viure.
En quaranta capítols brevíssims, el professor Antoine Compagnon, especialista en l’autor dels Assaigs, ens convida a descobrir un Montaigne molt proper, ja que «l’ètica de vida que proposa no té ni una sola arruga». Ens parla, gairebé a cau d’orella i sense caure en un excés d’erudició ni donar-nos-ho tot mastegat, de temes eterns com l’amor, la mort, l’amistat, la vanitat, el compromís, el desig, l’art de la conversa (i de la discussió), l’educació, la bona fe, l’amor pels llibres, la fascinació per la bellesa, la malaltia, el temps perdut i fins i tot el sobrepès. Amb un estil càlid i lleuger que ha convençut més de 100.000 lectors a França —va ser la sorpresa literària de 2013 gràcies al boca-orella—, Compagnon ens mostra la profunditat de les paraules de Montaigne i la seva actualitat.
Antoine Compagnon és el professor de literatura que ens hauria agradat tenir. Fill d’un general francès que va participar a la batalla de Normandia i a l’alliberament de París i d’una belga que va ser enviada a la presó el 1942 per arrancar un cartell alemany durant l’ocupació nazi, ell no sembla mancat de caràcter, tampoc. Es va formar com a enginyer de camins, però per pura vocació es dedica a l’ensenyament de les lletres des de fa més de trenta anys.
El 2006 va obtenir la càtedra de Literatura Francesa Moderna i Contemporània al Collège de France, màxima distinció acadèmica a França. Anteriorment ja era catedràtic de la matèria a la Sorbona de París i a la Universitat de Columbia de Nova York. Sigui davant de l’auditori que sigui, convida tothom a llegir, i a rellegir, «amb l’actitud del nen o del convalescent, com deia Baudelaire», i afegeix: «Hem de ser capaços de retrobar aquesta mena de virginitat per veure sempre coses noves als textos.»
Per ell, la literatura proporciona un domini de la llengua més elaborat i subtil que altres mitjans, com el cinema. «La literatura», diu, «és l’amor per la llengua. I la llengua és l’instrument per excel·lència del coneixement d’un mateix i del món. Sense la llengua, una imatge no té profunditat.»
