Sense Càndid seríem menys savis. Sense Càndid riuríem menys. Sense Càndid ploraríem menys. Però sense Càndid també seríem més càndids, i això faria que «el millor dels mons possibles» fos un lloc encara més injust, inhabitable i cínic.
«Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser, els altres?»
Càndid creia en tot el que deia el seu tutor, fins que va intentar comprovar-ho: es va posar a buscar nòvia i va acabar a la guerra; es va refiar de la caritat dels cristians i per poc que no el maten de gana; va sobreviure a un naufragi per caure en un terratrèmol; el van pegar, el van robar, el van mortificar… Res d’estrany si, com l’havien advertit,
«Tot va de la millor manera possible: els mals particulars porten el bé general.»
Molts hem estat càndids sense saber-ho. Molts seguim creient que vivim en el millor dels mons possibles, malgrat que cada cop tinguem menys raons que ens ho facin pensar. Amb Càndid, Voltaire dispara contra l’ordre establert, el fanatisme i la cobdícia amb una fúria alegre i tendra, renovada, verinosa i subtil:
«L’optimisme és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament.»
El va escriure el 1759, però l’hauriem de llegir ara. Al cap i a la fi, el món continua sent «una cosa ben forassenyada i abominable». I la millor manera d’entendre-ho és amb aquest conte filosòfic divertidíssim, clàssic i, per tant, modern.
François-Marie Arouet (París, 21 de noviembre de 1694-ibidem, 30 de mayo de 1778), más conocido como Voltaire, fue un escritor, historiador, filósofo y abogado francés que figura como uno de los principales representantes de la Ilustración, un período que enfatizó el poder de la razón humana, de la ciencia y el respeto hacia la humanidad. En 1746 Voltaire fue elegido miembro de la Academia francesa en la que ocupó el asiento número 33.
