Quentin Blake
Reino Unido, 1932
Quentin Blake empezó a dibujar antes que a almacenar recuerdos: aún conserva un dibujo que debió firmar con cuatro años, aunque no se recuerda haciéndolo. Pasó de dibujar para la revista de la escuela a enviar sus ilustraciones a Punch, donde por fin fue publicado a los dieciséis años. Aunque todo parecía empujarlo a las Bellas Artes, decidió licenciarse en Literatura inglesa, porque «aprender a apreciar las palabras es precisamente lo que necesita un buen ilustrador». Y vaya si aprendió. Finalizados sus estudios literarios se matriculó en la Escuela de Arte de Chelsea, y de allí sus pasos le dirigieron al Royal College of Art, donde terminaría dirigiendo el departamento de ilustración. Celebérrimas son sus colaboraciones con autores de la talla de Russell Hoban, Michael Rosen y, sobre todo, Roald Dahl, además de sus ilustraciones para clásicos como el Cándido de Voltaire, la Canción de Navidad de Dickens y el Quijote. También, y como no podía ser de otra manera, le han llovido los premios: el Hans Christian Andersen, el Bologna Ragazzi y el Eleanor Farjeon, entre muchos otros. En El violín de Patrick nos cuenta la historia de un violinista determinado e incansable, entregado a mejorar el mundo conforme lo atraviesa arrancando notas a su preciado instrumento. No es difícil ver en este alegre personaje al propio Quentin, también incombustible y afanado en su labor de hacer del mundo un lugar más amable. Un artista que trabaja con el convencimiento de que «dibujar es la cosa más importante que existe». Y que, al consagrar su vida a esta importancia máxima, lo ha dibujado todo.
Quentin Blake va començar abans a dibuixar que a atresorar records: encara conserva un dibuix que devia fer als quatre anys, però no es recorda a ell mateix fent-lo. Va passar de dibuixar per a la revista de l’escola a enviar les seves il·lustracions a Punch, on per fi va ser publicat als setze anys. Encara que tot semblava encaminar-lo cap a les Belles Arts, va decidir llicenciar-se en Literatura anglesa, perquè «aprendre a apreciar les paraules és precisament el que necessita tot bon il·lustrador». I prou que en va aprendre. En acabar els estudis literaris, es va matricular a l’Escola d’Art de Chelsea, i d’allà va anar a parar al Royal College of Art, on acabaria dirigint el departament d’il·lustració. Són celebèrrimes les seves col·laboracions amb autors de l’altura de Russell Hoban, Michael Rosen i, sobretot, Roald Dahl, a més de les seves il·lustracions per a clàssics com ara el Càndid de Voltaire, la Cançó de Nadal de Dickens i el Quixot. I, és clar, ha rebut un munt de premis: el Hans Christian Andersen, el Bologna Ragazzi i l’Eleanor Farjeon, entre d’altres. A El violí d’en Patrick ens explica la història d’un violinista determinat i incansable que vol millorar el món mentre el travessa arrencant notes del seu preuat instrument. No costa gaire veure en aquest alegre personatge el mateix Quentin, també incombustible i afanat en la seva tasca de fer que el món sigui un lloc més amable. Un artista que treballa amb el convenciment que «dibuixar és el més important que existeix», i que, en consagrar la seva vida a aquesta importància màxima, ho ha dibuixat tot.
